La relació entre l’ésser humà i les substàncies potencialment addictives és complexa, amb facetes tant positives com negatives. Moltes de les substàncies avui considerades nocives han estat emprades per comunitats arreu del món tant amb finalitats mèdiques com per a ritus i tradicions. Tot i això, aquestes mateixes substàncies també han estat usades per la recerca del plaer o l’evasió i, solen posseir propietats farmacològiques que poden crear addicció. L’addicció es considera una aflicció crònica que es caracteritza per sentiments de desig compulsius (craving), comportaments excessius dedicats a la recerca de drogues i símptomes d’abstinència quan la substància no es consumeix.
Hi ha opinions que defensen que l’addicció no és una malaltia. Ho fan argumentant que aquesta és una definició massa reduccionista, a causa dels múltiples factors socials, culturals i psicològics que l’envolten. Tot i això, encara que la definició lingüística de l’addicció pot ser objecte de debat, és important reconèixer que no és simplement una elecció. Diversos estudis han demostrat l’impacte que l’addicció pot tenir al cervell. Per exemple, s’ha descobert que l’escorça prefrontal, àrea altament vinculada a la presa de decisions, es veu afectada pel consum de drogues i, pot ser un dels culpables principals de la pèrdua de control en aquells que lluiten contra l’addicció. L’addicció pot causar molt de patiment a l’entorn familiar, a la persona afectada i a la societat en general. De fet, el consum d’alcohol representa més del 5% de la càrrega mundial de morbiditat i lesions. Hem de continuar treballant per reduir l’estigma associat a l’addicció i fomentar una comprensió més completa d’aquesta aflicció crònica.
No totes les persones tenen la mateixa propensió a desenvolupar una addicció. Existeixen factors socials i culturals, com ara la pressió de grup o la manca d’oportunitats econòmiques, que poden influir en el desenvolupament d’una addició. Tanmateix, la genètica també pot tenir un paper important en la vulnerabilitat a l’addicció. També, s’ha observat que els traumes infantils, com l’abús físic o emocional, poden augmentar la probabilitat de desenvolupar una addicció a l’edat adulta. Aquests traumes poden afectar el desenvolupament del cervell en àrees rellevants per a la regulació emocional i el control d’impulsos, cosa que alhora pot augmentar la probabilitat de desenvolupar una addicció en el futur. Addicionalment, en els darrers anys s’ha augmentat la investigació sobre la perspectiva de gènere a l’addicció, i s’han detectat diferències importants entre dones i homes. Hi sol haver una progressió més ràpida de l’addicció en dones, a més de més percentatge de conseqüències greus. En part això pot ser degut a factors socials, com un estigma més gran cap a la dona addicta, que implica un menor nombre de dones que acudeixen als tractaments disponibles, i un major percentatge de recaigudes.
Hi ha múltiples tractaments per a l’addicció, però malauradament cap no mostra un alt percentatge d’èxit. Segons l’Institut Nacional de la Salut (NIH per les sigles en anglès), el percentatge de recaiguda després d’un tractament és entre el 40 i el 60%. Les teràpies conductuals són les més habituals en centres de rehabilitació, així com les teràpies grupals i programes d’intervenció, com els 12 passos. Eventualment, aquelles persones que busquen tractament solen tenir èxit (un 75%), però pot implicar molts anys i, per tant, molt patiment. Es tracta d’una aflicció extremadament difícil de vèncer i, generalment, requereix un compromís a llarg termini i el suport continu de les amistats, familiars i professionals de la salut.
Davant de la variable i reduïda resposta mèdica, hi ha noves vies de tractament que estan sent explorades. Dins d’aquest àmbit, trobem la teràpia amb substàncies psicodèliques, com la ibogaïna o la ketamina. Explorarem una mica més l’evidència existent per a aquesta darrera.
La ketamina té diverses vies d’actuació al cos, moltes de les quals encara no es coneixen bé. Tot i això, es postula que la ketamina potencia la plasticitat cerebral, un element comunament reduït en pacients amb addicció. També, potencia la producció del factor neurotròfic derivat del cervell (FNDC o BDNF per les sigles en anglès). Aquesta és una proteïna altament vinculada a les funcions cognitives i a la neurogènesi. Per acabar, la ketamina ha mostrat un gran impacte en el tractament de la depressió i l’ansietat. L’addicció, com molts altres trastorns, és sovint comòrbid amb altres malalties com la depressió i, per tant, una reducció en aquesta simptomatologia pot facilitar la recuperació de l’addicció.
L’evidència
Un estudi publicat recentment per Grabski i col·legues va dur a terme un programa d’intervenció amb un grup de pacients amb addicció a l’alcohol. Tots els pacients participants havien d’estar abstinents almenys 24 hores abans del començament de l’estudi. Van rebre 3 infusions de ketamina o un placebo. Això també va anar acompanyat d’un tractament psicològic o, alternativament de sessions d’educació sobre l’addicció a l’alcohol. Els autors postulen que, addicionalment als efectes químics i biològics de la ketamina al cos, l’experiència subjectiva de la ketamina també pot facilitar la implementació d’altres teràpies, com ara el mindfulness.
Després d’un seguiment als 3 i 6 mesos, es va detectar una lleugera diferència entre els subjectes que van rebre tractament psicològic i els que nomes han rebut sessions d’educació, encara que aquesta diferència no va ser significativa. El nombre de dies d’abstinència va ser significativament més gran per aquells que van rebre el tractament amb ketamina que placebo, tant als 3 com als 6 mesos. Tot i això, el percentatge de recaigudes no va ser diferent per a cap grup. Així i tot, aquest estudi mostra un gran interés per a l’ús de la terapia amb ketamina en el tractament de l’alcoholisme. Un nombre més gran de dies d’abstinència és de gran importància, ja que permet un major temps per a la implementació de noves tècniques, i la reducció de simptomatologia física associada a l’abstinència.
Addicionalment, hi ha diversos estudis que fan servir la teràpia amb ketamina per al tractament d’altres addiccions, mostrant bons resultats en el tractament de l’addicció a la cocaïna (aquí es va trobar també una motivació més gran per no consumir després de les sessions amb ketamina), l’heroïna i, fins i tot, l’addicció al menjar. Un altre aspecte positiu que han revelat els estudis és la seva utilitat en la reducció de l’ús d’opioides en pacients tant amb dolor crònic com amb addicció. L’estat alterat de consciència que crea la ketamina i, els seus efectes dissociatius, permet veure’s un mateix i els seus problemes des d’altres perspectives, creant així la possibilitat de contemplar una vida sense consumir.
En conclusió, l’evidència actual apunta cap a la teràpia assistida amb ketamina com un possible tractament per a l’addicció, tot i que encara calen més estudis per establir protocols adequats i definir la població diana. A més d’ajudar a augmentar els dies d’abstinència, les propietats antidepressives i terapèutiques de la ketamina aporten un valor afegit en reduir simptomatologia i estimular canvis neuronals i cognitius.
